20 d’octubre 2020

La meitat invisible :: Octubre 2020

 

 Mario Benedetti

No te salves

No te quedes inmóvil

al borde del camino    

no congeles el júbilo

              no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

                     no te salves

 

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo

 

pero si

                     pese a todo no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma


 

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino    

y te salvas

                     entonces

no te quedes conmigo.



   Josep Carner

 

BÈLGICA

 

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m'agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres

guarnides d'arços, d'oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

        com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carreres i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d'aigua trèmula,

tota desig d'emmirallar els estels.

 

M'agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s'entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de paraules i d'hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d'església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb present de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

 

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes maneres;

i cent paraigües eminents

farien -ai, badats- oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.

 

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se'n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d'or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

- És el senyor de cada dia.

 

Josep Carner, Llunyania, 1952


 

 Joan Teixidor

 

         LA FONT


        Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
        resseguíem camins, corriols i dreceres,
        ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.
        Érem els habitants d'un estiu de miracle,
        tot era tan fàcil que no ho enteníem.

        Dames, cavallers, l'estol de nens i nenes,
        el gaudi de la llum i l'hora fugissera,
        els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix
        i trepitjant el verd i el vestit blanc de Maria.

        Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.

Joan Teixidor, Fluvià