El llibre que Francesc Buxeda escrigué sobre el perfil d’en Manel Pousa i Engroñat, sota el títol “Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel”, ens apropa a la seva persona. En el pròleg, el conegut popularment com a “pare Manel” ens obre el cor quan confessa amb convicció: “He viscut, visc i vull viure la meva fe dintre de l’Església, però a la meva manera. No confonc la unitat amb la uniformitat”, a la vegada que afirmava: “L’Església, com la família i els amics, m’ho ha donat tot” i “Si tornés a néixer, tornaria a ser capellà”.
En Manel morí d’una embòlia el passat 9 de setembre, després de donar positiu per “coronavirus” a la Vall d’Hebron. Una persona més que sucumbí a una pandèmia inesperada, però letal, com letals són moltes de les accions humanes nascudes en la indiferència vers els altres. La solidaritat és la medicina més valuosa enfront de l’adversitat; ell n’era conscient i l’administrava. Serà sempre recordat com la figura emblemàtica de la solidaritat a Barcelona pel fet que treballava amb infants, joves i famílies en situació de vulnerabilitat, activitat que no s’aturava al carrer, sinó es feia extensiva al món penitenciari. Va convertir la rectoria de Trinitat Vella, on vivia i de la que era capellà, en casa d’acollida d’expresoners en procés d’adaptació a la llibertat recent retrobada. Abastava també programes d’inserció laboral i d’activitats esportives i culturals, perquè l’existència dels éssers humans no es redueix a satisfer necessitats peremptòries, precisa socialització i lleure. Els “festivals” de la Fundació que porta el seu nom aprofitaven tota possibilitat d’oferir moments agradables a vides quotidianes no tan grates.
Home d’acció, sempre obert a fer pels altres i aprendre d’ells -als qui “acompanyava”-, dirigia equips de voluntaris i voluntàries que l’ajudaven a desenvolupar tasques humanitàries. Aquestes no sempre eren benvingudes en el si d’una església encotillada en dogmes ferris i allunyats d’una realitat pastoral humil, com la seva, bolcada en resoldre problemes de supervivència i no exempta de decisions difícils. Realitat colpidora que li fa ser crític enfront la jerarquia eclesiàstica més conservadora: “Jesús de Nazaret m’ajuda a escoltar i a ser humà... la veritat i Déu no són exclusius de ningú...”. Conscient que no tots som iguals, concebia la religió cristiana oberta a maneres diferents d’expressar-se. Afirmava que li molestaven les declaracions maximalistes eclesiàstiques sobre l’homosexualitat, els preservatius o l’avortament.
“A mi m’interessa la persona. La veritat és que hi ha uns principis ètics, però hi ha raons que, per exemple, porten determinades dones a avortar. Jo he pagat avortaments...”. Aquest darrer tema, molt polèmic en l’Església, arrancà amb motiu d’unes declaracions publicades el 21 de febrer del 2008 a la secció “Quin mon” de “El Periódico”. La qüestió comportà aclariments reclamats per part de l’arquebisbat de Barcelona, que el pare Manel donà i que van satisfer: “Teníem dos casos: el d’una nena de catorze anys, embarassada en la primera relació; el xicot no hi era, va desaparèixer. L’altre, una de quinze anys, tres quarts del mateix; les dues tenien famílies molt desestructurades...”. I molt present “la imatge que tinc al cap d’haver enterrat una nena que va fer-se un avortament casolà i va morir dessagnada”. El pare Manel creia que la consciència individual ha d’estar per damunt de la normativa moral.
Premi Nou Barris, concedit pel Districte de Nou Barris de Barcelona (2009), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2009), Medalla d'Honor de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona (2009), Reconeixement Emmanuel Mounier, atorgat per l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (2012) i Placa al treball - President Macià, del Departament de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya ( 2013).
En qualsevol cas, el pare Manel reconeixia que, tot i que l’episodi es magnificà per “sectors eclesiàstics radicals”, l’Església no l’havia pertorbat massa i havia pogut fer la seva. També s’adonava que, sense ser capellà, no hauria fet una tasca tan extensa.
Tindrem sempre admiració i agraïment envers la Fundació pare Manel, una entitat de
caràcter social, sense ànim de lucre, que es creà per consolidar accions
socioeducatives i de suport a persones en situació de risc social ubicades al
districte de Nou Barris de Barcelona i assistir a diverses presons de
Catalunya. L'entitat assistencial començà a germinar als anys 70 amb el Grup
Muntanyès a partir del treball del pare Manel en els barris de Verdum i
Roquetes de Barcelona. Més endavant, s’endegà el projecte de la presó, centrat
en la idea que tots podem ser delinqüents, però també podem millorar en
l’autoconeixement: nanos presos i educadors i educadores. Sota la divisa
“Guanya’t el cel amb el pare Manel”, la gala solidària anual guarnia a tots d’esperança.
El cor del pare Manel “traspuava humanitat, misericòrdia
i sentit de l’humor”, en paraules del germà marista Lluïs Serra. Es recolzava
en les persones: la família (una part important resident a l’Ametlla del
Vallès), els amics, els monitors, els voluntaris i voluntàries. També en la fe:
“si no hagués cregut a fons en l’Església, l’hauria abandonada”. Persones
i fe han estat la constant en la seva
vida.
Els reconeixements rebuts han estat nombrosos. En destaquen: Guardó de la Solidaritat, donat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya (2007),
Descansi en pau el nostre amic, el pare Manel, i rebi el
nostre reconeixement. Ens ha deixat un gran home i una millor persona, però la
seva tasca i el seu exemple els mantindrem com a referent, perquè són eterns,
com la seva ànima.
Sara Puerto i Albert Llorca
L’esquerda en el mur :: Ateneu Cingles del Bertí
