“A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la
Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal.
No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren
persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les
figures de pessebre, si es volien bones, s’havien de comprar a la Fira de Santa
Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les
escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si
es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el
llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense
presses totes, era arribada
l’hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara
calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i
enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera
una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és
gran».
Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de
cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la
capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les
figures del pessebre. D’una a una la mà captinguda del meu pare les anava
traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou
amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta
a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de
cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf,
esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l’aigua, dels
homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre. Després de sopar, abans d’anar al llit s’encenien els gresols per primera
vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l’estil que a
mi m’agrada. No era l’obra d’art d’un mestre pessebrista; era la improvisació
d’un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat,
amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer
prestatge d’un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia
una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle
del menjador o damunt d’una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi
havia l’estable, el naixement aixoplugat sota d’una muntanya de suro tota
coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al
primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les
muntanyes nevades i s’enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de
l’armari, que era el cel blau i estrellat. D’una bassa d’aigua feta amb un tros
de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d’estany, que lliscant entremig de
la molsa anava a parar a l’hort d’una masia. D’una masia catalana, ben entès,
amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la
façana, un pou a la vora, l’era al davant i al costat de l’era un paller amb
una gibrelleta a dalt de la perxera. Al nostre pessebre hi eren admesos el
nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis
màgics d’orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per
tot el demés era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la
terra. La mula era de Vic – ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del
Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per
a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella
vivor a l’ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l’aviram del
Prat del Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes
amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada.
Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven
una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al
pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que
baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum,
tots havien sentit la veu de l’àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un
pagès portava un parell de pollastres, l’altre un conill, l’altre una panera
d’ous, l’altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor
anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó
negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben
tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al
dessota s’hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i
nous i olives i mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans,
coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del
pessebre de la meva infantesa!
El Nadal barceloní és una festa llarga. Comença amb les fires i s’acaba amb
els Reis. A la fira de Santa Llúcia cap barceloní que s’estimi no es descuidarà
d’anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més
barcelonina, la més lluïda. El rovell de l’ou de la fira és a les escales de la
Catedral. Però les parades dels firaires, l’olor de la farigola i la cantarella
dels ceguets s’escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel
carrer del Bisbe, i pel de Santa Llúcia, i el
dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas
tocatardans si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d’aguantar
empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d’or vestida i
coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al
bell mig de l’altar que és tot ell una flamarada d’or, sortint de la capella
enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d’hivern que ens
enlluerna altra vegada. La cantarella no para mai: Santa Llúcia gloriosa us
conservi la vista i la claredat. Hem fet almoina a tots els ceguets que hem
trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de
les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem. Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen. Una setmana després
comencen les fires de Sant Tomàs, els dies de la gran abundància, les opulentes
revetlles del Nadal barceloní. ¿Recordeu els «cromos» que el vigilant, el
«sereno», l’aprenent del forn, el cobrador del gas i l’escombriaire us posen
cerimoniosament a la mà a canvi de les estrenes? ¿No us sembla que l’esteu
veient, el gall dindi voltat d’ampolles de xampany, de capses de torrons, de
pernils i llonganisses, amb la cua fent el vano i un paquet de neules al
darrera? No és pas la imatge creada per la fantasia d’un famolenc. Es, al
contrari, una pàl·lida representació de la realitat. Podríem dir que tota la
ciutat és una immensa fira. Els que encara no tenen el pessebre enllestit van a
proveir-se a les parades del Born o de la plaça del Pi. Els menestrals fidels a
la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a
casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu – més ben dit, els podíeu
trobar – a la fira d’aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga,
entre Canaletes i Betlem, s’amunteguen les piles gegantines de melons de
València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han
d’esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s’atura i esclafa la
punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d’homes carregats
amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb
comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van
a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en
jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s’acosta, es converteix en galliner, i
més d’un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l’any que
ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l’ajuden a fumar-los.
Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a
l’hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la
taula parada. ¿Què menjarem? De primer l’escudella: sopa de macarrons o de
galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d’olla … Sí, senyor,
després la carn d’olla. I quina carn d’olla! No hi ha de faltar res: mitja
gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra,
botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en
sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn
d’olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de
peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el
fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al
darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa
ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà
amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la
greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones
cuixes i magnífiques ales – com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament
inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes,
olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi
escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin
contra el sostre. Brindem … Brindem. A partir d’aquest moment es produirà al
voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de
les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana,
torrons de mel i d’avellana d’Agramunt, torrons forans d’Alacant i de Xixona,
ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb
perfum de vainilla. El final de l’àpat és una mica sorollós. Les converses són
caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la
general xerinola, tingui l’acudit de bufar amb una neula dintre d’una copa de
xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen
s’ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants
queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de
seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a
prendre cafè i fumar un cigar de l’Havana amb el desitjable recolliment.
Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a
taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a
esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El
pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de
tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis,
els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge
dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient
no els han oblidat. Tot això és
el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit
d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte
d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat
d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel”.
Eugeni Xammar, 1939
