Ateneu Cingles de Bertí

Mario Benedetti

Corazón Coraza

Porque te tengo y no

porque te pienso

porque la noche está de ojos abiertos

porque la noche pasa y digo amor

porque has venido a recoger tu imagen

y eres mejor que todas tus imágenes

porque eres linda desde el pie hasta el alma

porque eres buena desde el alma a mí

porque te escondes dulce en el orgullo

pequeña y dulce

corazón coraza

porque eres mía

porque no eres mía

porque te miro y muero

y peor que muero

si no te miro amor

si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera

pero existes mejor donde te quiero

porque tu boca es sangre

y tienes frío

tengo que amarte amor

tengo que amarte

aunque esta herida duela como dos

aunque te busque y no te encuentre

y aunque

la noche pase y yo te tenga

y no.

 

        https://www.youtube.com/watch?v=ssoK4OZOaCE

        https://www.youtube.com/watch?v=ssoK4OZOaCE

Josep Carner

El cor quiet (1925)

EL BEAT SUPERVIVENT

 

La meva pipa jau, i no perilla,

a un racó de la boca. És mitja nit.

Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla

i dolça alena missenyora al llit.

−Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades−

diuen, veient la ratlla de claror

sota la porta, negres, ensonyades

les cambres del voltant del menjador.

Què faig? Em plau eixa sobirania

d’una clapa de llum entre foscors;

encara visc mentre ma gent somia,

com un supervivent misteriós.

Em distreu aquell pom de violetes,

aquell rellotge o el meu foc encès;

ja del llibre les tímides lletretes,

desentrenat com só, no em diuen res.

Fuig tot afany d’avui, tota cabòria

cavalcant de ma pipa el torterol;

i de mon fadrinatge la memòria

de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,

prop la fressa dels altres que rellú;

oh abocament dels ulls a cada imatge,

oh tremolor davant un colze nu;

anar tot sol a respirar les roses

d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;

debatre amb els amics d’estranyes coses,

en un lloc tot encès, tot entelat

i, no volent cap llei, tenir les flaques

que són com borda, subreptícia llei:

aquell ficar les mans a les butxaques

i arronsar-se d’espatlles com un rei,

tancar-se amb una porta que no tanca

mesclar música i pols, taques i flors,

i no poder trobar la roba blanca

sinó quan d’un calaix ne penja un tros.

Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,

parar-nos tot sovint a mig camí,

i anar a jeure tan sols, de mala gana,

quan el fanal és roig de tant servir;

llevar-se tard, llegir i abandonar-se,

dinar quiet al menjador tot buit

i fer el descobriment, en aixecar-se,

que el sol, cansat, encara besa un fruit.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,

no pas massa remots de ma diada,

com gent que ja ha tombat per la collada

però que encar se’n sent alguna veu.

No em deixàreu, talment, sense riquesa,

sense desigs i companyons gentils,

ara que creix ma cella desatesa

i els primers cabells blancs lluen subtils.

Oh cambres de mos fills, plenes de fades!

Oh seny de la muller, ple de destí!

Oh, a mon voltant, mirades confiades

que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l’indolent donzell

de sa naixent solemnitat s’espalma

i estic empallegat amb un reialme

i somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,

la llum amiga es torna indiferenta;

obro la porta; a la foscor d’enllà

camino lent, amb por de profanar,

perquè la nit és, com la mort, viventa.

Joan Teixidor

 

TESTAMENT

 

Escriuré versos blancs

on totes les paraules quedin suspeses en l'aire,

on res no digui res

fora la pau dels camps, l'oblit

on ja no soc i em perpetuo.

Quan volia ésser-ho tot,

ara ja només visc

d'aquest ocell que em mira i que no veig,

d'aquest crepuscle lent,

d'aquesta mort que m'espera.

Penseu en mi com si fos una ombra,

allò que va quedar escrit sobre l'aigua.

Però sempre us he estimat

i això només em salva.