Ateneu Cingles de Bertí

 JOSEP CARNER,  UNA ANTOLOGIA

JOSEP CARNER, “PRÍNCEP DELS POETES” (Barcelona 1884- Brussel·les 1970)

 

Els fruits saborosos (1906)

El cor quiet (1925)

Llunyania (1952)

Poesia  (1957)

“La primera sensació que em produeix la relectura de qualsevol poema de

 Carner s’assembla molt a la felicitat.”

                                                                                          Jordi Cornudella, Les bones companyies (2010)

Ruth GALVE    ::   Celebrant l'any Carner a l'Ateneu Cingles de Bertí  ::  9 de febrer de 2021 a les 17:30h

- - - - - - Els fruits saborosos (1906) - - - - - -

LES PRUNES D'OR

 

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Passada pel flameig, la terra s'aclivella.

Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella.

Relluen delitoses, endins, les prunes d'or.

 

Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita,

cimat de cabellera com d'una nit mortal!

Els llavis se li baden per a la dolça lluita

i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

 

Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores.

Són en una illa verda, cenyida de claror;

en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:

un fregadís de mates, l'insecte en bonior.

 

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?

I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa,

i la calitja parla d'una terrible fosa.

L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

 

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ...

Superbament s'aixeca, damnant el seu descans,

i enfonsa en la prunera les cobejoses mans

i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

 

I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques

sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat,

s'estremeix un moment de la ferocitat

del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

LA POMA ESCOLLIDA

 

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

 

—Oh petita Alidé, com és que plores tant?

—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els nets em venen em troben tan gelada.

 

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen

i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

 

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

 

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

 

https://www.youtube.com/watch?v=1hpnhq8HfD8#action=share 

 

 

         - - - - - - El cor quiet (1925) - - - - - -

EL BEAT SUPERVIVENT

 

La meva pipa jau, i no perilla,

a un racó de la boca. És mitja nit.

Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla

i dolça alena missenyora al llit.

−Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades−

diuen, veient la ratlla de claror

sota la porta, negres, ensonyades

les cambres del voltant del menjador.

Què faig? Em plau eixa sobirania

d’una clapa de llum entre foscors;

encara visc mentre ma gent somia,

com un supervivent misteriós.

Em distreu aquell pom de violetes,

aquell rellotge o el meu foc encès;

ja del llibre les tímides lletretes,

desentrenat com só, no em diuen res.

Fuig tot afany d’avui, tota cabòria

cavalcant de ma pipa el torterol;

i de mon fadrinatge la memòria

de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,

prop la fressa dels altres que rellú;

oh abocament dels ulls a cada imatge,

oh tremolor davant un colze nu;

anar tot sol a respirar les roses

d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;

debatre amb els amics d’estranyes coses,

en un lloc tot encès, tot entelat

i, no volent cap llei, tenir les flaques

que són com borda, subreptícia llei:

aquell ficar les mans a les butxaques

i arronsar-se d’espatlles com un rei,

tancar-se amb una porta que no tanca

mesclar música i pols, taques i flors,

i no poder trobar la roba blanca

sinó quan d’un calaix ne penja un tros.

Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,

parar-nos tot sovint a mig camí,

i anar a jeure tan sols, de mala gana,

quan el fanal és roig de tant servir;

llevar-se tard, llegir i abandonar-se,

dinar quiet al menjador tot buit

i fer el descobriment, en aixecar-se,

que el sol, cansat, encara besa un fruit.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,

no pas massa remots de ma diada,

com gent que ja ha tombat per la collada

però que encar se’n sent alguna veu.

No em deixàreu, talment, sense riquesa,

sense desigs i companyons gentils,

ara que creix ma cella desatesa

i els primers cabells blancs lluen subtils.

Oh cambres de mos fills, plenes de fades!

Oh seny de la muller, ple de destí!

Oh, a mon voltant, mirades confiades

que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l’indolent donzell

de sa naixent solemnitat s’espalma

i estic empallegat amb un reialme

i somric jo mateix de mon mantell.

 

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,

la llum amiga es torna indiferenta;

obro la porta; a la foscor d’enllà

camino lent, amb por de profanar,

perquè la nit és, com la mort, viventa.

 

EL RAIG DE SOL

 

Hi havia cada dia

un raig de sol que t’esperava aquí,

i em feia companyia

amb un dolç aire de venir per mi;

dava un reflex al sostre

com un aiguatge de mil ulls movents;

en un joc de cristalls s’emmirallava;

tots els seus grans de pols eren contents.

Durava encar, encar... De ta cadira

al peu, ja començava de dubtar;

a pleret cada porta resseguia,

dissimulant que s’estirés enllà.

Era tan viu, que em creia de sentir-hi

el borinot que brum:

mos ulls deixaven aviat el llibre,

em coïen de llum.

Lent, decebut, el raig de sol partia,

i jo, tombat, li endevinava, ullcluc,

aquella cara tota seriosa

que fa als enterraments, greu i feixuc.

De cua d’ull -era amb despit o amb pena?-

diagonal, em contemplava el raig;

i feia un salt enfora

abans de dir: -Me’n vaig.

 

APARADOR DE JOGUINES

 

Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.

Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.

Aquestes són joguines per a jugar els destins.

 

 https://soundcloud.com/user-472386989/josep-carner-belgica

                                                            - - - - - - Llunyania (1952) - - - - - -

                                                    BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

  - - - - - - Poesia (1957) - - - - - -

DESTINS

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.

Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.

A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

                                                                   “Ofrena”

 

ADÉU SENSE COMIAT

La primavera se'n va.

Amb les parpelles ben closes,

pensem en roses i roses;

fem veure que durarà.

                                                            “Llunari”

 

PIETAT

A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure

i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

 

                                                           “Arbres”

 

RETORN DUN VELL

Tornant amb l’esperança

banderejant al cim, la nau avança:

el delit, en la proa, és un instint.

I tanmateix a popa fa un vell, emmantellant-se

contra qui sap quina futura esgarrifança:

–Hom troba tot sovint

els cors banyats d’absència i les ciutats dormint;

fins en aquell indret que vostre fou,

passeu, i ja no us veuen, mireu i ja no hi sou.

 

                                                           “Mar”

 

 UN DRING

 

Com un picarol m'encisa

un nou pensament que tinc:

més que un pensament, un dring.

 

I què hi dringa? Una paraula

agrisada en el costum,

que de cop, es torna llum,

 

car, en fent camí, distreta,

un airet la duia enmig

del record i del desig.

 

Ves per quin atzar fou ella

qui lluís i qui fenyés

del tothora la durada

i la força del mai més!

                                               “Absència”

 

CONFIDÈNCIA

 

Tant sospirar, tant somniar!

i el dia, inútil, se me'n va.

 

Sóc un amic massa garlaire

del pi, l'ocell i l'aire;

 

senyor tan sols,

en un atzar passat de pressa,

de borrissols i plomissols

que un raig de sol travessa.

                                               “Absència”

Descarregat aquests poemes clicant sobre aquests enllaç.

Els pots imprimir i estudiar per atendre complidament les explicacions de Ruth GALVE 

https://drive.google.com/file/d/1fymhiikAkY_CSW6_iZOzpKiqIOnq9npB/view?usp=sharing